Quatre punts de lectura sobre l’obra pictórica de Núria Bartés Abella
1. El triomf de la individualitat
No caldria recordar una vegada més que Núria Bartés Abella prové de nissaga . És coneguda la tradició i la realitat que l’envolten, de les que ha heretat la seva personal sensibilitat vers les arts i la força de la creativitat. En canvi, voldria destacar la tria del mestratge de Sanvisens, la constant recerca de llenguatge propi, la seva vocació irreductible i la seva capacitat de treball. Tot plegat avui ens aboca a la contemplació i el gaudi d’una mostra antológica a la que assistim amb la curiositat de la descoberta o amb el plaer del retrobament amb una obra plàstica consolidada i singular. Celebrem doncs el triomf de la individualitat i de l’assoliment d’una maduresa artística que marca una fita i continua obrint-se camí.
2. El color perfà la forma
La pintura de Núria Bartés palesa fins a quin punt el sentiment perfà el color, l’esborra fins afaiçonar-lo a la justa mesura de la mirada de l’àrtista. Planteja la seva obra com una pugna rítmica i equilibrada entre forma i color, en la que la massa pictórica es va perfilant amb fermesa, akmb voluntat de permanencia, al llarg d’un trajecte de treball disciplinat. Persegueix la bellesa creant i explorant la tensió en la “violencia del color” –com escribí als inicis de la pintora l’escriptor Ramon Planes al seu “Carnet de caminant”. El color preval perquè ha esdevingut llenguatge i finalment, és el component que triomfa sobre la tela configurant la forma en el punt just que l’artista entreveu. La plasmació del quie és figuratiu a partir del treball amb el color i la materialitat de la pintura caracteritza el procés evolutiu de Núria Bartés des dels quadres dels anys setanta i vuitanta fins l’obra de factura més actual.
3. Dissolució de la forma, figuració en el color
La temática pictórica de Núria Bartés abasta temàtiques que li atorguen més possibilitats expressives: la figura humana, preferentment femenina –i no necessàriament retrats-; les natures mortes; les fruites i les flors; la religiositat i la cultura popular; el paissatge… La característica comuna al conjunt d’obres presentades és la de la progressiva dissolució de la forma a favor de l’assoliment de la figuració per mitjà del color.
Existeix un correlat temàtic formal entre les natures mortes, les fruites, les flors i les composicions en que aquests elements mostren presències concretes, objectes protagonistas clarament delimitats –Campanar (1985),Bodegó amb perdiu (1988), Clavell (1995)- juntament amb elements que mostren com s’esborren i s’esfumen arrestes i contorns per donar pas a una preeminencia cromática en la que hi apareixen, encara, els perfils primigenis –Composició (2003), Bodegó amb pomes (2004), Ceps (2010) i Peònies (2010).
La natura es mostra en la seva nuesa, en la que el color envaeix i desplaça la temptació imitativa –L’arbre embrixat (2008), Castellot (2009), Llum i aigua (2010)-, fins que la Gest (2010)-. Succeix, igualment, en el tractament del paisatge. Formes concretes com Platja de Sant Sebastià (1985), Can Puig (1990) o Les Llambardes (2001) es van dil.luint gradualment en el color, com és palès a Cova (2004), Paisatge (2007) o Sorre i mar (2009).
El tractament de temes que venen de la religiositat popular i de la cultura tradicional o mítica segueix, a grans trets, les mateixes característiques, per bé que matisades pel significat intrínsec de la figuració interpretada Castellers (1993) és una instantània impresionista presa, probablement, al Cap de la Vila, que conserva tot el seu intens impacta visual: altrament entre l’Escolanet (2002), Festa del Vinyet (2004), Bacus (2004), Sant Bartomeu (2005) i Carnaval (2010), s’observa la creixent força penetrant i difuminant del color.
El tractament de la figura humana, principalment femenina, constitueix un dels aspectes més notables de la mostra antològica de Núria Bartés Abella i és l’àmbit en el que la dialéctica entre l’abstracció i la figuració mostren la més contravertida pugna. En tant que valor afegit mostra, a més, un decantament expresionista en el tractament d’algunes obres com Monxi (1983), Migdiada (1985), Elsa (1986), Dormint (1987) fins arribar a Lola (1995). La intimitat, la melanconia i el repòs, són tres moments d’introspecció copsats per l’artista, que corroboren la seva personal visió del món de les dones.
Dues obres de la més recent etapa pictórica de Núria Bartés, Ombres (2004) i Sitges de nit (2010) esdevenen actualmente emblemàtiques dins del conjunt de l’experiència creativa; una confluencia de tot el que ha assolit concretada en les mostres en les que ha participat; un horitzó obert sense altres condicions que la seva propia voluntat. Josep Maria Soler i Soler n’ha escrit que “dignifica el que té a l’abast de la mirada”.
La pintura en tant que actitud creativa, com la resta de les arts, com l’escriptura, té molt d’introspecció i d’intimitat. Per això Ramon Planes va escriure que Núria Bartés “pinta per ella” i és cert. Pinta des del sentiment, talment com ella mateixa confessa. Obra oculta en els seus inicis s’ha donat a conèixer amb la complicitat del temps i de l’esforç esmerçats. És una pintura honesta i sincera on no hi cap la impostura i sí l’ amplitud d’esperit de qui sap viure i assolir en cadascun dels estadis i fites del trajecte la plenitud del procés creatiu
Vinyet Panyella
(Associació Catalana de Crítics d’Art)
Introducció del Cataleg de l’Exposició Retrospectiva de Núria Bartés (1972-2010)
“Camins”